Les torrades de l'avi Tomàs i alguns altres esmorzars motl especials

Torrades amb mantega molt especials!
i alguns altres esmorzars molt especials ;P!

Aquest és un post dedicat al meu avi Tomàs. Fa temps que no és amb nosaltres i a vegades em costa recordar alguns moments que vam passar junts però n'hi ha d'altres que els tinc claríssims i estic segura que mai oblidaré.

Així mateix i arrel dels comentaris d'alguns blocaires, he afegit algunes fotos dedicades als esmorzars que em van explicar. Com els vaig comentar, els he provat tots, a la meva manera, es clar. Espero no haver destrossat massa la vostra descripció! :P Moltes gràcies pels vostres comentaris! :)

I ara, segueixo amb la història de les torrades del meu avi Tomàs:

Afortunadament, quan arribaven les festes a l'escola els meus pares m'enviaven uns dies a casa els meus avis de Cerdanyola, el Tomàs i la Paquita. A mi m'encantava anar-hi i me n'alegro perquè tinc uns records molt bonics. Allà vaig provar de fer el meu primer pa seguint les instruccions d'un calendari del Teo que vaig sobrevalorar... la recepta deia que barregessim aigua, farina i sal i cap al forn. Obviament va quedar com una pedra... Però bé, el meu bloc pretén ser de cuina així que no m'explaiaré amb aquest record que si bé va ser divertit, especialment el moment en el que els meus avis es menjaven aquell roc fingint cara de satisfacció, no serveix com a aportació culinària... Doncs bé, en aquest post aprofitaré per explicar com es preparava les torrades de l'esmorzar el meu avi Tomàs.

Per començar, dir-vos que per torrades no em refereixo a pa torrat al moment, sino torradetes com les de canapés però més grans, diria que es diuen biscottes (les fotos no deixen dubtes). Però val a dir que no sempre eren biscottes, sino que molts cops ho feia amb el pa dur que sobrava perquè ell era d'una altra època i el pa dur no només l'aprofitaven per les gallines o per les sopes de farigola, sino que també se'l menjaven com si fós una torrada. La qüestió era no llençar res! :)


Doncs bé, si hi havia pa dur, agafava uns trossets i sino, treia unes quantes torradetes. I aquí començava el ritual que de petita em deixava embadalida:




Començava sucant amb mantega totes les torrades que tenia pensat menjar-se i un cop acabat el procés, posava una muntanyeta de sucre en un costat d'una de les torrades. Tot seguit aixecava la torrada i movia el sucre per repartir-lo per tota ella amb molta cura. Això ho feia a l'alçada d'una altra torrada que romania al plat per tal de recollir el sucre que caigués de la torrada que estava en ple procés de ser arrebossada de sucre. Així ho anava fent amb totes fins l'última. En aquest moment no li quedava cap torrada que pogués recollir el sucre que caigués de manera que arrebossava la torrada posant la tassa de llet amb Eko* a sota perquè recollís el sucre. Finalment, es deleitava del resultat de l'elaborat procediment.




No és cap maravella de recepta, tothom coneix el pa, mantega i sucre. Però fer aquest ritual i retrobar un gust tan associat a la meva infantesa és un plaer i un gran record que avui comparteixo amb els que em llegiu. I qui sap, potser algú descobreix l'Eko gràcies a mi! :P

I ara, els esmorzars d'alguns dels avis dels blocaires:

Abans d'això, deixar clar de nou que tan sols és la meva versió dels esmorzars que m'han anat explicant per poder cumplir la meva promesa de provar-los! En cap moment pretenc que substitueixin el record dels esmorzars originaris. Per cert Martí, per si t'ho preguntes la llet no és de la vaca de cap veí! :P

Moltes gràcies per compartir-los!

* Per si algú no sap què és l'Eko, es tracta d'una barreja de cereals torrats solubes per posar a la llet. Jo no coneixo ningú que en prengui, tret dels meus avis, però el fet és que es segueix venent així que deu tenir més seguidors dels que penso...

Tostadas con mantequilla muy especiales!

Este es un post dedicado a mi abuelo Tomàs. Hace tiempo que no está con nosotros y a veces me cuesta recordar algunos momentos que pasamos juntos pero hay otros que los tengo clarísimos y que estoy segura que nunca olvidaré.

Afortunadamente, cuando llegaban las fiestas en la escuela mis padres me dejaban unos dias en casa de mis abuelos de Cerdanyola, el Tomàs i la Paquita. A mi me encantaba ir y me alegro porque tengo unos recuerdos muy bonitos. Allí probé de hacer mi primer pan siguiendo las instrucciones de un calendario de Teo que sobrevaloré... la receta decía que mezclarámos agua, harina y sal y directo al horno... Obviamente quedó como una piedra... Pero mi blog pretende ser de cocina así que no me explaiaré con este recuerdo que si bién fue divertido, especialmente el momento en que mis abuelos se comían aquella piedra fingiendo cara de satisfacción, no sirve como sugerencia culinaria... Pues bien, en este post aprovecharé para explicar como se preparava las tostadas del desayuno mi abuelo Tomàs.

Para empezar, deciros que por tostadas no me refiero a pan tostado al momento, sino tostadas como las de canapés pero más grandes, diría que se llaman biscottes (las fotos no dejan lugar a dudas). Pero debo decir que no siempre eran biscottes, sino que muchas veces lo hacía con el pan duro que sobraba porque él era de otra época y el pan duro no sólo se aprovechaba para las gallinas o para las sopas de tomillo, sino que tambié se lo comían com si fuera una tostada. La cuestión era no tirar nada! :)

Pues bien, si había pan duro, cogía unos trozos y sinó, sacaba unas cuantas tostadas. Y aquí empenzaba el ritual que de pequeña me dejaba boquiabierta:

Empezaba untando con mantequilla todas las tostadas que tenía pensado comerse ese mañana. Terminado el proceso, ponía una montañita de azúcar en el extremo de una de ellas, a continuación levantaba la tostada y movía el azúcar para repartir-lo en toda ella con mucho cuidado. Esto lo hacía a la altura de otra tostada que permanecía en el plato para recoger el azúcar que caía de la tostada que estaba en pleno proceso de ser rebozada de azúcar. Así lo hacía con todas hasta llegar a la última. En ese momento no le quedaban tostadas que puedieran recoger el azúcar que caía, de modo que rebozaba la tostada encima de la taza con leche y Eko* para que lo recogiera. Finalmente, se deleïtaba del resultado del elaborado ritual.

No es ninguna maravilla de receta, todo el mundo conoce el pan con mantequilla y azúcar. Pero este ritual y poder rencontrar un sabor de mi niñez es un placer para y un gran recuerdo que hoy comparto con quien me lea!Y quien sabe, a lo mejor gracias a mi alguien descubre el Eko! :)

* Por si alguien no lo sabe, el Eko es una mezcla de cereales tostados solubles para mezclar con la leche. Yo no conozco nadie que los beba salvo mis abuelos, pero sigue en venta así que debe tener más seguidores de los que pensaba...